Lucía Álvarez

2n ESO

SOCIALS

Els moais són estàtues esculpides amb tuf de l'illa de Pasqua, a l'oest de Xile. Totes les estàtues són monolítiques, es a dir, esculpides en una sola peça, pertanyent a la Regió
de Valparaíso.

Van ser tallades pels habitants polinesis de l'illa, entre els segles IX i XVI, com a representacions a representacions d'avantpassats difunts, de manera que projectessin el seu poder sobrenatural sobre els seus descendents.

Els més de 900 moai coneguts esculpits pels antics rapa nui estan distribuïts per tota l'illa. La majoria d'ells van ser llaurats en toba del con volcànic Rano Raraku, on queden més de 400 moai en diferents fases de construcció.

A la pedrera principal de Rano Raraku va quedar inacabat 1 Moai de 21'65 m, conegut com Te Tokanga, que hauria arribat a pesar més de 270 tones, cosa impensable encara per a la tecnologia moderna.

Les estàtues de major grandària es troben abandonades en el vessant del planter, el que demostra que la societat rapanui estava embarcada en una competència.

L'ESCLAVITUD AL XXI

 

L'ESCLAVITUD AL XXI

• Quan parlem d'esclavitud, la gent ja pensa els egipcis, els grecs...Però no cal mirar tant enrere, només cal mirar el present. Ara os explicaré tres casos d'esclavitud en aquest segle:

1. Els segrests: quan una persona es segrestada, ja sigui qualsevol nivell econòmic, ho passa molt malament.  Aquella persona viu el mateix que un esclau, és propietat d'una altra persona/es. Normalment es segresten nens, nens que no tenen cap culpa de res, són violats, maltractats, i passen penúries per viure. Al final molts d'aquests nenes acaben assassinats.
2. Les dones: no en tots els casos, però cada vegada més, les dones són maltractades. També això depèn de la religió i el país. Actualment, a tot el món a pujat el percentatge aproximat de a violència de gènere. Això provoca que aquestes dones tinguin la mateixa vida que un esclau. L'home que les controla, les pega, les viola, els i fan fer de tot. A la Índia, una dona no serveix per res, sempre es propietat, primer del pare, després del marit, i si el marit es mort, del fill.
3. Els països pobres: aquest apartat afecta més a África, la gent que viu en aquets països, tenen unes condicions de vida pèssimes. Per falta de diners, la temperatura de la zona, l'estat dels habitatges....aquests són els principals problemes dels països pobres. Aquest problemes afecten a la manera de viure de la població, ja siguin petits o grans. El poble viu com esclaus, ningú els hi exigeix res, però les condicions de vida són les mateixes.

• Aquests han sigut els tres casos més coneguts de esclavitud al XXI!

        Denis Alet París                                                                                              1r ESO A

ÍBERS:
 són un conjunt de pobles 
El període iber a Catalunya s'encavalca per una banda amb la prehistòria i amb el període romà per l'altra. La cultura ibèrica es pot identificar a Catalunya a partir del segle VI aC, quan les poblacions neolítiques de la zona reben la influència dels pobles indoeuropeus i fan un canvi cap a la civilització. 


La llengua dels ibers està documentada per escrit fonamentalment en escriptura ibèrica nord-oriental i residualment en escriptura ibèrica sud-oriental i en alfabet grecoibèric. Els textos en llengua ibèrica es poden llegir gairebé sense dificultats, però en la seva major part són incomprensibles, atès que la llengua ibèrica és una llengua sense parents prou propers com per ser útils en la traducció de textos.

CELTES:
és el terme utilitzat per lingüistes i historiadors per a descriure el poble, o conjunt de pobles, de l'edat del ferro que parlaven llengües celtes pertanyents a una de les branques de les llengües indoeuropees.
La dona en la societat estava molt ben considerada, ja que no hi havia el masclisme d'altres pobles de l'època, com en els romans. Al contrari, les dones celtes feien el servei militar i anaven a la guerra.

POBLES IBERS:



POBLES CELTES:



Pàgines: http://ticotazos.blogspot.com.es/2013/05/edat-antiga-els-ibers-i-els-celtes.html

Lucía Álvarez Montero

1rA

INS Alfons Costafreda

Socials

Colosseu:

El Colosseu és un amfiteatre de Roma que es va construir al segle I. Està situat just a l'est del Fòrum Romà, i va ser el més gran dels que es van construir a l'Imperi Romà. Conegut originalment com a Amfiteatre Flavi, passà a ser anomenat Colosseum perquè al seu costat hi havia una gran estàtua, el Colós de Neró. Posseïa un aforament per a 50.000 espectadors asseguts, amb vuitanta fileres a les grades. Els que estaven més a prop de la sorra eren l'emperador i els senadors i, de manera progressiva, s'anaven situant els estrats socials de classes més baixes.

El Colosseu es va seguir fent servir durant gairebé 500 anys. A més de les lluites entre gladiadors, també s'hi van realitzar molts altres espectacles: cacera d'animals, execucions públiques, recreacions de famoses batalles i obres de teatre basades en la mitologia clàssica. L'edifici va deixar de ser usat per a aquests propòsits durant l'alta edat mitjana. Més tard, va ser reutilitzat com a refugi, fàbrica, seu d'un orde religiós, fortalesa i pedrera.

 

 

 

 

OPUS TESSELLATUM:

Els mosaics romans estaven fets amb petites peces anomenades tessel·les, per aquest motiu es referissin a ells també com opus tessellatum. Les tessel·les són peces de forma cúbica, fetes de pedra calcària o de vidre o ceràmica, molt cuidades i elaborades i de diferents mides. L'artista les disposava sobre la superfície, com un trencaclosques, distribuint el color i la forma i aglomerats amb una massa de morter.

El mosaic romà és considerat com una pintura feta de pedra. És un art que viu de la pintura pel que fa a temes es refereix. La seva inspiració està en els dibuixos dels tapissos dels teixits i de l'obra pictòrica.

   

  

Pagina: http://www.fotoviajero.com/tags/merida-augusta-emerita/mosaico-de-los-aurigas-marcianus-nicha_1221

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Mosaic_floor_opus_tessellatum_detail_Gorgone_NAMA_Athens_Greece.jpg

LLEGENDA DE RÒMUL I REM:

Segons la tradició romana, els germans Ròmul i Rem (llatí: Romulus et Remus) van ser els fundadors de la ciutat de Roma i del senat romà. Finalment, seria només Ròmul qui la fundaria, convertint-se així en el seu primer rei. La seva llegenda ha tingut diverses versions.

La historiografia moderna considera falsa aquesta tradició, fixant l'origen de la ciutat entre finals del segle VII aC i la meitat del segle VIII aC. Hom ha pres el 21 d'abril de 753 aC com a data tradicional de la fundació de Roma. Els avenços de les investigacions arqueològiques a la ciutat de Roma han permès marcar el pas de la fase protourbana a una estructura estatal urbana a mitjans del segle VIII aC.

Aquesta llegenda popular sobre la fundació de Roma neix a començaments del segle VI aC, o anteriorment.

Ròmul va morir enmig d'una tempesta provocada pel déu Mart, el seu pare, esdevenint el déu Quirí:

«	Com que va desaparèixer durant un sobtat temporal després de trenta-set anys de regnat, es va creure que havia ascendit al cel i va ser divinitzat [amb el nom de Quirí )	»

Després d'aquest fet es va produir un any d'interregnum i, seguidament, Numa Pompili el va succeir com a rei de Roma.

En la cronologia actual del calendari gregorià, es va fixar el 21 d'abril de 753 aC, sent l'any 0 en el calendari romà, simbolitzant la fundació de Roma. 

PÀGINA: http://www.historia-roma.com/01-romulo.php

La fundació de Roma
 
En la ciudad de Alba Longa reinaba un rey cruel que se llamaba Amulio. De hecho, el trono no le pertenecía. Se había apoderado de él y había expulsado el auténtico rey, llamado Numitor. Éste tenía un hija, Rea Silvia, que se había quedado en Alba Longa.

Un día, Rea Silvia trajo al mundo a dos gemelos. Amulio recibió la noticia con desagrado. Pensóque, cuando se hicieran mayores, los dos niños podrían reclamarle el trono y decidió deshacerse de ellos. Ordenó a sus servidores que ahogaron en el río a los recién nacidos; pero los soldados no tuvieron valor para obedecerles y se conformaron con abandonar a los pequeños en la orilla, al borde del agua. Antes de que la raptaran, Rea Silvia, su madre, había tenido tiempo de ponerles nombre: uno se llamaba Rómulo y el otro, Remo.

Cuando cayó la noche, los pequeños se pusieron a llorar: tenían hambre y sed. Una loba, atraída por el ruido, se aproximó con curiosidad. Acababa de tener cachorros y, naturalmente, adoptó a los recién nacidos, que alimentó con los suyos.

Tiempo después, un pastor llamado Fáustulo los recogió y los crió como si fueran sus hijos.
Cuando se hicieron mayores, Rómulo y Remo dirigieron un ejército contra Amulio, quien se arrojó por una ventana y murió.

Los soldados que habían acompañado a los jóvenes deseaban que construyeran una nueva ciudad. Entonces los hermanos empezaron a enfrentarse:¿ quién sería el auténtico fundador de la nueva ciudad a orillas del Tíber?

Los dioses decidieron que Rómulo cavase un surco en la tierra para marcar los límites de la futura ciudad. Pero Remo, celoso, empezó a burlarse de su hermano:

-¡ Vaya defensa! Tan sólo una marca en la tierra. ¿ el más miedoso la cruzaría sin dudar!
-¡Que lo intente!-exclamó Rómulo-. Lo mataré con mis propias manos.

Remo, riendo,saltó el surco; y Rómulo, sin dudarlo, le atravesó el corazón con su lanza.
 La ciudad se llamó Roma, por el nombre de Rómulo, quien reinó durante largos años, aunque nunca pudo olvidar que había asesinado a su hermano.
                                                                                                               Rocio Ramos Hernàndez
                                                                                                               1r ESO b