dijous, 17 de març del 2016



Akenatón


Faraó egipci de la XVIII dinastia (1380-1362 a.C)
 Va ser successor del seu pare, Amenofis III.
És recordat com un faraó herètic o revolucionari, ja que, en un imperi essencialment immobilista, es va atrevir a introduir un nou culte basat en l'adoració del déu sol, Atón. Aquest canvi, que comportava importants conseqüències en tots els ordres de la vida d'un Estat teocràtic, tenia una intenció política, ja que va permetre al faraó recuperar part del poder que havia anat perdent en benefici dels sacerdots i de la burocràcia civil. En conseqüència, va aixecar una forta oposició, que acabaria quan moris.
Casat amb la bella Nefertiti, va accedir al tron als 18 anys. En el cinquè any del seu regnat va decidir trencar amb l'ordre establert, imposant la nova religió i canviant el seu propi nom d'Amenofis pel de Akenatón la capital va ser traslladada a una ciutat nova, Aketatón , situada a mig camí entre les dues capitals tradicionals de l'Imperi, Tebes (a l'Alt Egipte) i Memfis (en el Baix Egipte).
La religió que va tractar d'establir es basava en la superioritat d'Atón sobre els altres déus del panteó egipci, el que implicava una tendència monoteista, encara que el propi faraó seguia sent adorat com un déu, intermediari privilegiat cap al suprem Atón.


 



Ramses II
 Tercer rei de la XIX dinastia egípcia, fill i successor de Sethi I , qui ho havia associat al tron, i de la seva esposa Teva . Ramses II, qualificat com "Sol de tots els països", "Imatge perfecta de Re" i "Gloriós sol d'Egipte", va ser sens dubte un dels més importants faraons egipcis, educat conforme al seu rang i sota l'ideal de la grandesa de les Dues Terres. Va ser excel•lent caçador (va abatre un nombre fabulós de lleons) i sobretot un gran constructor, a més d'un excel•lent militar i polític.
No va dubtar a fundar diverses ciutats per tot el país que van dur el seu nom, sent la més famosa la de Pi-Ramsès, situada en un lloc estratègic (avui Tell ed-Donava) i en la qual va instal•lar la seva residència.
La seva política exterior la va centrar en el manteniment de l'hegemonia egípcia, tant en Núbia, on va dirigir diverses campanyes militars, com en la frontera del delta, amenaçada per les primeres incursions de pobles estrangers precursors dels Pobles del Mar, i que va poder contenir, incorporant-los a continuació en el seu exèrcit. A això va seguir una primera campanya per Síria que ho va dur a Canaán, Tir i Biblos.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada